Ressenyes

En aquesta secció podeu publicar les ressenyes d'aquells llibres, capítols de llibres o articles que més us hagin impressionat:

Parcerisas i Colomer, Roser (2013). Mil anys d’història. Castell de CastellarAguilar de Segarra: Ajuntament d’Aguilar de Segarra. 174 p.

Un dels primers elements que ens venen a la ment quan pensem en Castellbell i el Vilar és, justament, el castell del marquès. Una edificació noble i històrica que forma part del que es podria anomenar el skyline de Castellbell. Però, aquest no és un fet únic i exclusiu del nostre poble perquè Catalunya, en realitat, és una terra de castells. El llibre que voldria presentar és Mil anys d’història. Castell de Castellar realitzat per Roser Parcerisas. Aquest castell de Castellar forma part del municipi d’Aguilar de Segarra, comarca del Bages. I, en contra del que es podria pensar en un primer moment, és un indret amb el qual hi compartim no pocs anys d’història.

En aquest nou treball de Roser Parcerisas s’hi recull una mirada entenedora i rigorosa de la història del castell, del poble de Castellar així com, també, dels condicionants humans, econòmics i geogràfics que han configurat aquests mil anys d’història. Aquest estudi realitzat per Parcerisas l’avala el seu treball metodològic, a més de la recerca de documents que ha realitzat en diversos arxius. La trajectòria de l’autora esdevé, endemés, una garantia a l’hora de la lectura, la qual, a través del seu llenguatge amè i acurat, converteix el text en una experiència literària.

Ara bé, al llarg de tres segles, els barons de Castellar van ser membres de la família dels Amat, marquesos de Castellbell. La mateixa autora ens explica la relació entre les dues localitats, i com i quan va néixer: «[En el segle XVII] Els Amat són senyors de Castellbell i per matrimoni adquireixen el domini de Vacarisses i Rellinars. El castell de Castellar, ara en mans de la casa de Vacarisses, no s’absorbeix sinó que es deixa al segon fill, de manera que no s’ajunti amb Castellbell. Tot i així, aquests caballers Amat sovint resten solters o bé es casen molt grans i moren sense descendència. Aquesta característica és gairebé constant en la successió del feu de Castellar durant els segles XVII, XVIII i XIX. Així, doncs, el baró de Castellar coincideix diverses vegades en la persona del senyor de Castellbell.» (p. 102).

El llibre de Castellar ens apropa la història d’una localitat que ens resulta més pròxima del què es podria pensar. Al llarg de bona part de l’estudi de Roser Parcerisas hi tenim un seguit de dades d’història dels marquesos de Castellbell i, a més, dels demés membres d’aquesta família. Resulta, doncs, una obra molt interessant per a completar la història local de Castellbell i el Vilar. 

Aquest llibre el podeu trobar a la Biblioteca Municipal Maria Malla. 

J. X. Quintana 
Enviat: 4 de maig de 2015


Tàpies, Antoni (1971). "La tradición y sus enemigos en el arte actual", La Practica del Arte. Barcelona: Ed. Ariel, 55-73.

La Practica del Arte és el seu primer llibre, una mostra del seu interès per totes aquelles qüestions o controvèrsies que s’interpolen en l’art i l’estètica de la contemporaneïtat.  El fil conductor d’aquesta obra no deixa de ser la presència de la llibertat en la pràctica i la lectura o interpretació del fet artístic. Una llibertat que, a vegades, es veu obstaculitzada per la influència de la tradició o, ans al contrari, per la proliferació de farsants que utilitzen aquesta llibertat de forma injustificada i per al seu propi benefici. Antoni Tàpies s'endinsà en la lectura de diversos filòsofs i literats com Nietzsche, Unamuno i Dostoievsky durant la seva estada al sanatori de Puig d’ Olena l’any 1942 a causa d’una greu malaltia pulmonar. Al mateix temps, va començar a interessar-se en el pensament hindú, especialment en el budisme zen, que tindrà un influx molt important en tota la seva obra. A mitjan anys quaranta, Tàpies inicià una sèrie de dibuixos i pintures que semblen reflectir els fantasmes metafísics i les angoixes existencials de l’home. I és que Tàpies, com molts altres artistes i cinematògrafs, sentia un interès especial per la filosofia existencialista de Martin Heidegger, Jean-Paul Sastre, Soren Kierkegaard o Albert Camus. Lectures que realitzà des de la clandestinitat i que el portaren d’un pintura d’una clara petjada surrealista a una pintura existencialista anàloga a les pel·lícules de Dreyer o Bergman. Moltes biografies del pintor han senyalat l’any 1953 -data en què es casà amb Teresa Barba-, com el moment en què proliferà la seva estabilitat emocional, i que es fa palesa en les seves produccions artístiques. Unes obres que han abandonat els trets surrealistes per embriagar-se d’un nou llenguatge que té com a fita principal investigar el poder, la forma i les textures de la matèria, utilitzar els signes com a un joc de significats personals difícils de desxifrar i la presència d’objectes quotidians mitificats. “La tradición y sus enemigos en el arte actual” és un text escrit per Tàpies l’any 1965 com a encàrrec de l’escriptor Rolf Wedewer, que estava elaborant un llibre sobre La tradició en l’art modern i pel qual necessità conèixer quins van ser els pintors o estils que havien influenciat en l’evolució creativa d’alguns dels artistes del seu moment. Tàpies va ser-ne un d’ells i part de la resposta que va donar a Wedewer la podem trobar en aquest escrit, publicat en el seu primer llibre: La Practica del Arte.



No obstant això, aquest escrit, més que una resposta precisa i sistemàtica a l’exigència de Wedewer sembla ser una reflexió espiritual i profunda sobre la independència de l’artista, la llibertat de l’espectador i la no correlació entre dos móns antitètics: l’art occidental i l’art oriental. Tàpies, en preguntar-se per quins artistes o estils del passat havien marcat la seva consolidació com a pintor, sentia una necessitat fervent de rebutjar tota dependència de l’artista amb qualsevol tipus d’ensenyança o influència, proclamant als quatre vents l’autonomia d’aquell qui, després d’una llarga lluita, ha aconseguit ser un pensador totalment emancipat. Tanmateix, Tàpies estava convençut que quan un artista es refereix a les tradicions o als artistes del passat ho fa com si estès al·ludint a un magister, que Tàpies compara amb el mestre espiritual que orienta al deixeble a trobar la llum o el camí a seguir. Un cop trobat el camí, l’artista ja no necessita les instruccions del mestre, ja que és en aquest moment quan ha de començar de nou i ser ell mateix qui experimenti la llum sense l'ajuda de ningú. En efecte, està al·ludint a la originalitat. Una originalitat o autonomia que es deixa entreveure en les prèdiques de Kant, un filòsof ben admirat pel pintor català. Kant definia la Il·lustració com “la liberación del hombre de su culpable incapacidad. La incapacidad significa la imposibilidad de servirse de su inteligencia sin la guía de otro. Esta incapacidad es culpable porque su causa no reside en la falta de inteligencia sino de decisión y valor para servirse por sí mismo de ella sin la tutela de otro. ¡Sapere aude! ¡Ten el valor de servirte de tu propia razón!: he aquí el lema de la ilustración.”

Tàpies o els mestres zens proclamen quelcom semblant: l’alliberació de l’artista que ha de trencar amb els estereotips i la tradició per endinsar-se en el seu propi ser. Després d’aquesta reflexió Tàpies s’encamina cap a un assaig més dadaista o bretonià, lluny de les consideracions racionalistes que acostumen a agradar a la majoria, tot afirmant que cap artista emana sentit en sí mateix ja que el fet d’intentar comprendre’l suposa posar-lo en comparació amb els poetes o artistes del passat. Així, doncs, i en paraules de l’autor, l’artista només serà vàlid en funció de la tradició. Tota una paradoxa més pròpia de l’emmirallament d’un predicador zen que no pas d’un artista d’Occident. Emperò, l’admiració de Tàpies pel budisme zen és palpable en cadascuna de les seves paraules. A Tàpies l’interessa la idea de vacuïtat que els budistes zen assoleixen a través de la tinta xina, així com les simbologies ancestrals (símbols que donen força al quadre) i les paraules esotèriques, que evoquen pensaments filosòfics i familiars. Al pintor també li agrada magnificar objectes petits i quotidians amb la convicció zeniana que tot l’univers pot encabir-se en un gra de pols. Les seves constants referències a la mort i el dolor, a més de recordar les reflexions existencialistes, també recorden la filosofia oriental. En paraules del propi autor, la seva pintura cerca camins per superar el dolor atès que té la certesa que la pintura disposa de càrregues màgiques amb efectes benèfics, que poden influenciar físicament i de forma positiva en la gent.

Laura Corrales
Enviat: 2 de maig de 2015